Des de l’arqueologia una ciutat és una immensa acumulació, pertinentment ordenada en l’espai, d’objectes que otorguen informació sobre la vida dels habitants d’aquest espai construït íntegrament pel treball social humà. Dins d’aquest espai urbà hi ha cert número de subespais funcionals relacionats amb la vida quotidiana que es repeteixen molt freqüentment, per exemple els subespais per dormir, els subespais per cuinar, els subespais per circular d’un lloc a un altre de la ciutat, els subespais per entrar i sortir de la mateixa, tant persones, animals com objectes. També existeixen subespais relacionats amb la pràctica religiosa, amb l’administració de recursos; de vegades podem trobar sectors específics de l’espai urbà dedicats a emmagatzemar recursos alimentaris, energètics, defensius.

No és infreqüent, tot i que es repeteixi poc a l’univers total de l’urb, trobar espais dedicats a la producció d’alguns instruments de treball agrícola o civil, defensa militar, tèxtils, ceràmics, etc.

Amb això tenim doncs que per a l’arqueologia la ciutat posseeix una molt significativa quantitat d’informació sobre els processos i sistemes de treball i de vida de la societat que la crea i desenvolupa. Gairebé podríem dir que l’única diferència entre l’estudi d’espais urbans i no urbans radica en l’escala de l’observació d’ambdós sistemes d’organització. La ciutat és més gran, però els problemes arqueològics i els seus sistemes de resolució són idèntics conceptualment als problemes i sistemes dels espais no urbans, tret que la mesura o dimensió influeix decisivament a l'hora de diferenciar els uns dels altres. Aquesta identitat es basa en el fet que ambdós tipus d'estudis posseeixen el mateix objectiu científic, (deduir des de les subparts de l'organització material el funcionament social), i comparteixen els mateixos principis metodològics essencials per a assolir aquests objectius.

Si acceptem l’anterior no és difícil arribar a una paradoxa: no hi ha diferència conceptual entre l'estudi dels caçadors recol•lectors antics i el d’una ciutat romana o una ciutat actual d'aquí a 2 mil anys. Ambdós treballen analitzant les funcions dels objectes trobats en un espai donat, deduïnt l’ús d’aquests espais com a funcions d’aquests objectes i dels seus respectius sistemes de relacions amb els altres objectes pròxims o llunyans, que estan vinculats entre ells com a part dels sistemes i processos productius, o d’ús sobrestructural, que in fine també incideixen en els processos productius.

Des d’aquest punt de vista, podem proposar que l’espai urbà i el campament de caçadors recol•lectors són eines complexes de producció i transformació de la realitat material.

Si mesurem l’impacte material en la reproducció de les condicions de vida de la societat que construeix l’espai urbà, aleshores emergeix immediatament la seva funció social i equival, mutans mutandi a magnitudine rerum, a un assentament amb instruments lítics, de fa més d'un mil·lió d’anys, que també reprodueix la realitat social. És a dir, l’espai urbanitzat i el campament paleolític són un objecte material, format de subparts, que asseguren formes concretes de vida d’una part de la societat humana. Ambdós espais materials són complexes ja que estan conformats per múltiples subparts d’elements materials, que analitzats i relacionats en conjunt expliquen el funcionament de la societat que els va crear i utilitzar.

D’aquí que a l’IPHES hagim començat a explorar seriosament aquest tipus de problemes relacionats amb els usos dels sistemes urbans com a camp de preocupació i esforç cognitiu i d’acció per part nostra. En poc temps disposarem d’una adaptació de les xarxes que estem traçant a nivell mundial cap a aquest tipus d’espais que intrínsecament són elements constitutius de l’Evolució Social.